Lluís Llach

Ahir va fer 25 anys del recital del Camp del Barça.
"El jorn dels miserables"

Maria de Mar Bonet

Maria del Mar Bonet.
Les Illes

Maria de Mar Bonet

En el Mediterrani
Autor: Georges Moustaki
Adaptació al català: Pelai Ribas


En aquest gran estany on juguen nens d'ulls negres
hi ha tres continents i una història de segles
els profetes, els déus, el Messies i tot
hi ha un bell estiu que no tem la tardor
en el Mediterrani

hi ha l'olor de sang que flota per les ribes
països masegats plens de fondes ferides
i illes amb trinxeres i murs que són presó
hi ha un bell estiu que no tem la tardor
en el Mediterrani

hi ha oliveres mortes pel foc de tants canons
allí on va aparèixer el primer dels coloms
i pobles oblidats que les guerres han fos
hi ha un bell estiu que no tem la tardor
en el Mediterrani

en aquest gran estany hi vaig jugar de nen
els peus sempre en remull, hi respirava el vent
els meus companys de joc avui ja s'han fet grans
i el món té abandonats a molts dels seus germans
en el Mediterrani

sobre l'Acròpolis el cel està de dol
i llibertat ja no es pot dir en espanyol
Barcelona i Atenes són sempre a l'horitzó
d'aquest estiu tan bell que no tem la tardor
en el Mediterrani.


En Méditerranée
Autor: Georges Moustaki

Dans ce bassin où jouent
Des enfants aux yeux noirs,
Il y a trois continents
Et des siècles d'histoire,
Des prophètes des dieux,
Le Messie en personne.
Il y a un bel été
Qui ne craint pas l'automne,
En Méditerranée.

Il y a l'odeur du sang
Qui flotte sur ses rives
Et des pays meurtris
Comme autant de plaies vives,
Des îles barbelées,
Des murs qui emprisonnent.
Il y a un bel été
Qui ne craint pas l'automne,
En Méditerranée.

Il y a des oliviers
Qui meurent sous les bombes
Là où est apparue
La première colombe,
Des peuples oubliés
Que la guerre moissonne.
Il y a un bel été
Qui ne craint pas l'automne,
En Méditerranée.

Dans ce bassin, je jouais
Lorsque j'étais enfant.
J'avais les pieds dans l'eau.
Je respirais le vent.
Mes compagnons de jeux
Sont devenus des hommes,
Les frères de ceux-là
Que le monde abandonne,
En Méditerranée.

Le ciel est endeuillé,
Par-dessus l'Acropole
Et liberté ne se dit plus
En espagnol.
On peut toujours rêver,
D'Athènes et Barcelone.
Il reste un bel été
Qui ne craint pas l'automne,
En Méditerranée.


Melina Mercouri


Georges Moustaki-Giorgos Dalaras

Maria de Mar Bonet

Haikú

Et reseguia
com ànima errívola,
rosa secreta

Haikú

Vergers floreixen.
S'ordeix abril, amb heura,
vestits de festa

Haikú

Ben endins dels ulls
perviu una guspira
de felicitat

Miquel Poveda-Maria del Mar Bonet

Inici de Campana. Rosselló Pòrcel"

Maria de Mar Bonet

Dansa de la primavera

Jaume Arnella. Romanço de Quico Sabaté

Avui fa 50 anys de la seua mort.
Aquesta és la lletra del romanç:



DEL PIRINEU AL MONTSENY
El darrer viatge de Quico Sabater

I. DEL PIRINEU...

Més de mil camins davallen
del Pirineu al Montseny;
n'hi ha de plàcids i agradosos
i més d'un aspre i ferreny.

II. LA HISTÒRIA D'UN VIATGE

És la història d'un viatge,
el seu viatge darrer,
el d'un maquis llegendari:
el d'en Quico Sabater.

Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta nou,
travessaven la frontera
eren cinc homes i prou.

Si en venien de Costoja
van passat pel lloc normal,
la taverna de la Muga
que és un bon pas natural.

I Sant Julià de Ribelles
i després Sant Bernabeu,
vorejant el Bassegoda,
Llorona i coll de la Creu.

La baga del Ginebret
i Mare de Déu del Mont;
la neu que per dalt hi havia,
quan són a Falgars ja es fon.

A Falgars parada i fonda,
no s'ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.

No tot són flors i violes,
que comença l'embolic:
van encendre una foguera
i això fou un greu oblic.

Un carter rural passava,
cuit a l'ombra i força hostil,
mig fent l'orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.

Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l'enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l'altre fuig.

Pro els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabater
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.

III. ...AL MONTSENY

I marxant a corre-cuita
van de dret a Esponellà
on, burlant la vigilància,
ja travessen el Fluvià.

I després deixen Banyoles
i Palol de Revardit,
fins que arriben a la Mota
emparant-se en la nit.

Van de dret al mas Clarà,
conegut anteriorment;
tot i que ara hi viu gent nova,
també els don acolliment.

Quan els vells de la masia
a l'hostal van 'nar a comprar
més menjar del que solien,
amb això es van delatar.

Els civils volten la casa,
dos assalts en varen fer,
morint tota la quadrilla
menys en Quico Sabater.

Que s'escapa arrossegant-se
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
"No tireu; sóc el tinent".

Passa el Ter, passa Girona;
com va fer-ho? no s'entén;
amb la cama mal ferida,
però a Fornells assalta un tren.

Obligant-lo, a punta d'arma,
a no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.

A l'entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l'esperen les escopetes
dels civils i el sometent.

Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses
cau en terra i ja no es mou.

Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu, mort, Quico Sabater.

Jaume Arnella.